Bona Nit

Aquella nit estrellada, com no havia vist mai cap ésser existent o inexistent, es podia sentir un perfum dolç de maduixes en una nit d’estiu, que venia de lluny portat per una suau brisa que m’envoltava com un llençol de seda i em feia sentir tranquil. Tot i la meva passivitat, causada per aquella sensació hipnotitzant que em duia a somiar en països llunyans, no podia agafar el son. Estava cansat, com si el cel em caigués a sobre, com si un miler de fils m’impedissin aixecar el vol allunyant-me d’aquell llit al que estava lligat; però tot i així no podia tancar els ulls. No estava còmode, em sentia com si fos una dolça donzella a qui haguessin col·locat un petit pèsol a sota de vint matalassos. Em sentia estrany, diferent a les altres nits. Vaig mantenir-me durant una llarga estona estirat al llit i mirant al sostre, aquell sostre blanc com un llibre nu, que afegia una breu sensació de tristesa a aquella escena sens fi. Fins que finalment, el cansament em va vèncer, com si un petit ocell hagués portat la foscor als meus ulls, m’hagués impedit seguir observant aquella situació tant estranya. En aquell moment em vaig adonar, com a qui li claven un ganivet per l’esquena, que mai despertaria d’aquell son etern.