No sóc Chuck Norris.

Sempre he pensat que seria l’espia perfecte d’una pel·lícula taquillera de Hollywood. Acaba d’entrar a la recepció de l’hotel on treballo un jove amb aspecte poc recomanable; el perill ja estava localitzat. El segon pas era la precaució: en el meu cap vaig dibuixar un mapa de la recepció, que estava mal dissenyada. Jo quedava acorralat al mostrador, en cas de conflicte atrinxerar-se seria un error, era un lloc massa patit per combatre. La millor opció era sortir al vestíbul en cas de problemes i parlar-li des de les escales; es veuria mes intimidat si em trobava per sobre seu. Només em faltava un punt clau per a la defensa, les armes. Si estiguéssim al Hard Rock de Texas, en comptes de l’hotel AC de Barcelona, tindria una escopeta sota el taulell; però no es el cas. Per precaució em guardo el cúter a la butxaca i deixo l’obre cartes a mà.

Seguidament em limito a observar mentre penso perquè faig tot això. La meva parella diu, fent gala de la seva carrera de psicologia, que això és culpa d’un trauma infantil; que com de petit em robaven l’entrapà vaig desenvolupar una sèrie de protocols per evitar o encarar millor els conflictes. La veritat és que jo tinc una explicació molt més simple: la culpa la té Hollywood. Tanta pel·lícula de James Bond, combinat amb els dissabtes de “Rànger de Tejas” i “ el equipo A “ et fan veure les coses d’una manera molt més militar, avaluant constantment el perill.

La veritat és que ahir mateix vaig recórrer a tal protocol. Estem en plena Festa de la Mercè i Barcelona està plena d’indesitjables: “ borratxos i porretas “. Ahir van entrar un parell d’energúmens poc recomanables que volien anar al lavabo, i com que no estaven registrats com a clients no podien fer-ne us i els vaig convidar a marxar. Es van posar violents i vaig posar en marxa el pla de seguretat: em vaig situar de tal forma que interposava el mostrador entre els joves i jo, i seguidament vaig agafar l’obre cartes mostrant-lo de forma amenaçadora mentre obria una carta qualsevol, ignorant la seva presència . Aquest petit truc d’algun guionista ingeniós els va fer marxar pacíficament.

Aquets pensaments em van distreure uns segons, però tenia clar el que havia de fer: convidar aquell senyor que demanés una habitació o sortís del recinte. Amb l’educació que havia après del gran amic Bond em vaig acostar a l’individu demanant-li que abandonés el recinte. Aquell bon home s’hi va negar, tenint la delicadesa de regar amb orina les plantes del saló. Em vaig acostar per impedir-li i em va colpejar al costat amb l’ampolla de whisky. En un instant em trobava al terra i rebia una important sèrie de cops de peu. En el meu cap ressonava el lema d’un dels molts serials que mirava d’adolescent: posició fetal, protegeix el cap amb les mans i els costats amb els braços, a la mínima pausa contraataca. Per sort aquest cop portava l’obre cartes a l’americana, i a la cinquena puntada de peu vaig fer un moviment brusc exposant-me a l’impacte d’aquella dura bota, però vaig poder travessar-li amb la meva arma a la cama esquerra. De cop, aquell home es va ajupir pel dolor, i jo vaig començar a córrer camí del telèfon del mostrador. Per desgràcia ja era massa tard quan vaig recordar un altre frase de pel·lícula: Mai li donis l’esquena a l’enemic ...

Micro-relats

Qui és el meu pare ?

He sentit en una pel•li que cada home per cada fill legítim, en té dos més que no coneix. La pregunta és: i de qui són els fills legítims? Qui és el meu pare, qui sóc jo ? Avui he decidit descobrir el meu veritable progenitor.
He elaborat una llista detallada amb tots els amics de la meva mare de fa 10 anys, i he sortit amb una foto meva al carrer a intentar trobar-los i comparar-los amb mi . El primer candidat ha vingut directament a mi, el butaner. A la pel•li era ell el pare del nen, però no era el meu pare; ell és molt alt i jo molt baixet. El segon possible candidat era el peixater, però té bigoti i jo no, així que queda automàticament descartat. Després m’he trobat en Julià, el millor amic de la meva mare, però és maquilla més que ella, així que tampoc pot ser ell. Només em quedava un possible candidat, el carter. El carter parla molt de vegades amb la mare, però està massa prim i jo estic un pel grassonet, així que tampoc.
Estava desolat , no sabia qui era el meu pare. Bé, no ho sabia fins que ha entrat el meu pare per la porta, i m’he adonat que era baixet, descuidat i gras. Sens dubte el meu pare sí és el meu pare.

Lujo sin lujo:

Juan es rico, un banquero rico; con coche de lujo, casa de lujo, yate de lujo y mujer de lujo. Pero el banco de Juan es pobre, y por eso Juan no es rico y pierde el coche de lujo, la casa de lujo y el yate de lujo. Su mujer de lujo se va con Pablo, un empresario rico; con limusina de lujo, mansión de lujo y avión de lujo. Pero la empresa de Pablo no es rica, y por eso Pablo debe la limusina de lujo, la mansión de lujo y el avión de lujo. Su mujer de lujo se va con Jaime, el carnicero de la esquina, con una “furgo” sin lujo y una casa sin lujo; pero, eso sí, con un miembro de lujo.

Bienvenida

Bienvenidos a Literatura Universal VP, blog hecho por los alumnos de 1ero de bachillerato del IES Vicenç Plantada de Mollet del Vallès (Barcelona) para publicar sus escritos y relatos presentados en la asignatura de Literatura Universal.