Mort Francisco Ayala als 103 anys.

L'acadèmic va rebre, entre altres, els premis Cervantes i Príncep d'Astúries

L'escriptor Francisco Ayala ha mort avui als 103 anys a Madrid, segons han informat fonts de la Fundació Ayala.

Al llarg de la seva carrera literària, Francisco Ayala es va erigir com un dels escriptors més importants en llengua hispana, i va obtenir nombrosos guardons per la qualitat semàntica i formal dels seus escrits, com ho demostren el premi de la Crítica el 1972, el Premio Nacional de Narrativa el 1983, el Premio de las Letras Españolas, i les andaluses, el 1988 i 1990, respectivament.

Ayala també va aconseguir els dos guardons més importants de l'àmbit cultural espanyol, com és el cas del premi Cervantes el 1991 per la seva feina com a escriptor, i el premi Príncep d'Astúries per la rellevància de la seva figura en l'esfera cultural.

Ayala va néixer a Granada el 1906. Es va traslladar a Madrid per iniciar estudis universitaris, es va llicenciar en Dret el 1929 per la Universitat Complutense de Madrid. Posteriorment, va estudiar Filosofia Política i Sociologia a Alemanya. Va ser catedràtic de Sociologia a la Complutense des del 1932 fins a l'inici de la guerra civil espanyola.

Durant la seva etapa universitària va començar a desenvolupar la seva expressió literària. Encara que les seves primeres novel·les, Historia de un amanecer (1926) i Medusa artificial (1927), estan influenciades pel realisme, són les avantguardes artístiques de principis de segle les que condicionen les pautes de la seva literatura. El boxeador y el ángel (1929) i Cazador en el alba.

Exili

Al final de la guerra civil, Ayala es veu forçat a viure en l'exili. Va residir a Buenos Aires impartint classes de Sociologia a la Universitat de La Plata del 1939 al 1950. Va fundar la revista literària Realidad. Ayala va estar lligat a la universitat i a la docència fins al 1977, data en què es va jubilar de la carrera acadèmica.

Després es va traslladar a Puerto Rico, on va fundar la coneguda revista La Torre. Nova York i Chicago serien els seus destins als EUA, per tornar a Espanya definitivament el 1980. Des del 1960 havia viatjat esporàdicament a Espanya malgrat el règim franquista.

Ja a Espanya, Ayala va ingressar en la Real Academia Española de la Lengua el 1984 amb el discurs La retórica del periodismo. Posteriorment es va casar el 1999 amb la hispanista Carolyn Richmond amb qui mantenia una relació des de feia anys.

Assaig

Entre els seus títols més destacats figuren: La cabeza del cordero (1949), Los usurpadores (1949), Historia de macacos (1954), Muertes de perro (1958),
El fondo del vaso (1962), El as de bastos (1963), De este mundo al otro (1963), El rapto (1965), El inquisidor (1972), El tiempo y yo, El jardín de las delicias, De raptos, violaciones, macacos y demás inconveniencias(1982), De mis pasos en la tierra (1996), Cazador en el alba (2002) y Recuerdos y olvidos, aquesta última autobiogràfica.

També va abordar altres gèneres com l'assaig, amb temes de sociologia, com demostren títols com ara Tratado de sociología, Introducción a las ciencias sociales (1952) i El escritor en la sociedad de masas (1956).

Durant la seva singladura literària, Ayala es va fixar i va reflexionar sobre altres disciplines artístiques, en concret, sobre la influència del cine i la seva condició d'art massiu, així com en les pautes formals i en les figures de directors i intèrprets. D'aquest compendi d'escrits destaquen Indagación del cine (1929) o El cine, arte y espectáculo (1969).


http://elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=658663&idseccio_PK=1013

Un altre gran èxit?

John Boyne reviu el final de l’últim tsar de Rússi

• L’autor de: ‘El nen del pijama de ratlles’ torna amb ‘La casa del propòsit especial’

John Boyne, l’any passat a Sant Sebastià. Foto: ARXIU / vincent west

------------------------------

Primer va ser l’Holocaust; després, el famós motí a bord del Bounty. Ara John Boyne (Dublín, 1971) s’atreveix amb una altra narració que també gira al voltant de fets històrics: La casa del propòsit especial. (Empúries / Salamandra). El títol fa referència a la residència d’Ekaterinburg on l’últim tsar de Rússia, Nicolau II, la seva dona i els seus cinc fills van ser retinguts i assassinats pels bolxevics el 1918.
Ara fa un any era inevitable preguntar-se quina acollida tindria Motí al Bounty, la primera novel·la de
Boyne després de l’espectacular i sorprenent èxit d’El nen del pijama de ratlles, una visió infantil de l’horror nazi que ha venut arreu del món més de cinc milions d’exemplars, s’ha traduït a 40 idiomes i s’ha portat al cinema. L’irlandès ja va avisar llavors que amb les aventures d’un noi durant la revolta a bord del Bounty, el 1789, no pretenia repetir aquell èxit i que només aspirava a arribar a un públic més ampli i a escriure llibres que estiguessin a l’altura d’El pijama...

UN JOVE PAGÈS, PROTAGONISTA // Amb La casa del propòsit especial, Boyne revisita els últims anys de la dinastia Romanov a través dels records d’un home ja vell que viu en l’exili a Londres, Gueorgui Danilovitx Iàixmenev, el 1981, i de la seva història d’amor i de secrets compartits amb Zoia, una relació que va començar abans de la Revolució russa i que ha sobreviscut al pas dels anys. El protagonista és un adolescent pagès i pobre que salva d’un atemptat un membre de la família del tsar. Gràcies a això es converteix en protector de l’únic fill mascle de Nicolau II, el seu hereu, el tsarévitx Aleksei, que pateix hemofília. Gràcies als salts en el temps endavant i enrere, l’autor col·loca Georgi com a testimoni de les orgies i maquinacions de Rasputin, de la bellesa d’Anastàsia, filla petita del tsar, de les vetllades de la família reial al Palau d’Hivern i de com aquesta afronta els avalots que desembocaran en la revolució.
A Anglaterra, els tres últims llibres de Boyne han estat entre els més venuts. A Espanya, El nen del pijama de ratlles va ser el títol més venut el 2007 i el 2008: uns 150.000 en català i uns dos milions en castellà. Motí al Bounty no va arribar a aquestes xifres. Totes dues obres ja es poden trobar en format de butxaca juntament amb La casa del propòsit especial, que es va publicar a Anglaterra a la primavera.

La vellesa és sàvia.

- No ho entenc…que he fet jo per rebre això? Per què m’ha hagut de passar a mi? Que potser he fet alguna cosa dolenta? Sé que no soc cap sant, però...és igual, oblidem-nos-en.

- Fill! Estàs ja?
Ningú no va contestar, tot seguia en silenci. És força estany. Mai en aquesta casa de Barcelona hi havia hagut un moment de silenci. Però aquest dia era especial per aquest sentit, no se sentia res.
Al final, va decidir baixar de l’habitació. No tenia gaire bona cara, però tot i així, va baixar decidit cap a la sala d’estar.
No es dirigien la paraula, quan es creuaven, de vegades els seus ulls es dignaven a mirar-se l’un a l’altre, però semblava pura coincidència. Era estrany, insòlit, amb poca coherència, però a la vegada lògic.

No tots hem arribat a tenir un xoc tant gran d’un dia per l’altre.
Potser, tots hem arribat a perdre a alguna persona estimada, potser algun animal, però tant especial com estimava ell al seu avi, pocs. No s’ho podia creure. Dos dies abans havia pogut parlar amb ell. Li va sorprendre les paraules que li va dir el seu avi:

- Escolta noi, apropat. Deixa’m pensar, d’aquí dos mesos faràs els 16 anys no és així? M’hauria agradat estar present.
No va dir res més. Clar i concís. S’ho veia a venir.
El noi, no va fer cas a tal cosa.
- Simples paraules d’un home de viutanta-i-pico anys. Deu tenir el cap a alguna altre part de la terra.- va pensar.
- Potser pensaràs que estic boig, potser que ho estic dramatitzant massa. Però una cosa vull que sàpigues.

El noi, al veure que el seu avi sabia del que parlava, va parar atenció al que li deia. No podia parar d’escoltar-lo. Tot el que li deia tenia sentit. La última cosa que li va dir, abans de marxar, se li va quedar gravat a la memòria, i dubto que ho pugui oblidar mai.
- Mira jove, mentrestant tingui, la ment clara i las idees clares i el cap ben posat, m’agradaria viure. Si no fos així, jo mateix faria que em morís.

Que volia dir amb això? Què està totalment boig? O que com bé diu ell, té clar que la seva vida s’està acabant?

Era difícil de saber. Havia de marxar.

Quatre hores més tard, va assimilar que tenia raó. Sí. Tenia tota la raó el seu avi. No podrà felicitar-lo pel seu setzè aniversari.
El dia del seu enterrament, la seva mare, li va donar una carta del seu avi que li havia escrit just després de que el noi hagués marxat de l’hospital. Com l’altre dia, tot tenia sentit, tot tenia coherència, tot estava perfectament relacionat. Tot excepte el tràgic final que havia tingut.

La carta, començava dient: La vellesa és sàvia, no tots hem pogut gaudir d’una vida plena d’emocions com la meva. Per això, m’agradaria que sabessis que tot i que marxi, em tindràs sempre aquí, a aquest tros de paper. Ja que això segurament és la cosa que em fa perdre el cap. I com et vaig dir, quan em passi això, ja no tindré ganes de viure.

Indirectament, l’avi tenia tota la raó. El noi, perplex va agafar el paper am totes les forces, i conduint-lo al seu cor va marxar corrent a la seva habitació. D’allà no va marxar fins que va saber que era el moment.

Bienvenida

Bienvenidos a Literatura Universal VP, blog hecho por los alumnos de 1ero de bachillerato del IES Vicenç Plantada de Mollet del Vallès (Barcelona) para publicar sus escritos y relatos presentados en la asignatura de Literatura Universal.