No sóc Chuck Norris.

Sempre he pensat que seria l’espia perfecte d’una pel·lícula taquillera de Hollywood. Acaba d’entrar a la recepció de l’hotel on treballo un jove amb aspecte poc recomanable; el perill ja estava localitzat. El segon pas era la precaució: en el meu cap vaig dibuixar un mapa de la recepció, que estava mal dissenyada. Jo quedava acorralat al mostrador, en cas de conflicte atrinxerar-se seria un error, era un lloc massa patit per combatre. La millor opció era sortir al vestíbul en cas de problemes i parlar-li des de les escales; es veuria mes intimidat si em trobava per sobre seu. Només em faltava un punt clau per a la defensa, les armes. Si estiguéssim al Hard Rock de Texas, en comptes de l’hotel AC de Barcelona, tindria una escopeta sota el taulell; però no es el cas. Per precaució em guardo el cúter a la butxaca i deixo l’obre cartes a mà.

Seguidament em limito a observar mentre penso perquè faig tot això. La meva parella diu, fent gala de la seva carrera de psicologia, que això és culpa d’un trauma infantil; que com de petit em robaven l’entrapà vaig desenvolupar una sèrie de protocols per evitar o encarar millor els conflictes. La veritat és que jo tinc una explicació molt més simple: la culpa la té Hollywood. Tanta pel·lícula de James Bond, combinat amb els dissabtes de “Rànger de Tejas” i “ el equipo A “ et fan veure les coses d’una manera molt més militar, avaluant constantment el perill.

La veritat és que ahir mateix vaig recórrer a tal protocol. Estem en plena Festa de la Mercè i Barcelona està plena d’indesitjables: “ borratxos i porretas “. Ahir van entrar un parell d’energúmens poc recomanables que volien anar al lavabo, i com que no estaven registrats com a clients no podien fer-ne us i els vaig convidar a marxar. Es van posar violents i vaig posar en marxa el pla de seguretat: em vaig situar de tal forma que interposava el mostrador entre els joves i jo, i seguidament vaig agafar l’obre cartes mostrant-lo de forma amenaçadora mentre obria una carta qualsevol, ignorant la seva presència . Aquest petit truc d’algun guionista ingeniós els va fer marxar pacíficament.

Aquets pensaments em van distreure uns segons, però tenia clar el que havia de fer: convidar aquell senyor que demanés una habitació o sortís del recinte. Amb l’educació que havia après del gran amic Bond em vaig acostar a l’individu demanant-li que abandonés el recinte. Aquell bon home s’hi va negar, tenint la delicadesa de regar amb orina les plantes del saló. Em vaig acostar per impedir-li i em va colpejar al costat amb l’ampolla de whisky. En un instant em trobava al terra i rebia una important sèrie de cops de peu. En el meu cap ressonava el lema d’un dels molts serials que mirava d’adolescent: posició fetal, protegeix el cap amb les mans i els costats amb els braços, a la mínima pausa contraataca. Per sort aquest cop portava l’obre cartes a l’americana, i a la cinquena puntada de peu vaig fer un moviment brusc exposant-me a l’impacte d’aquella dura bota, però vaig poder travessar-li amb la meva arma a la cama esquerra. De cop, aquell home es va ajupir pel dolor, i jo vaig començar a córrer camí del telèfon del mostrador. Per desgràcia ja era massa tard quan vaig recordar un altre frase de pel·lícula: Mai li donis l’esquena a l’enemic ...