Relato (Ariadna Cànaves)

HO MÉS IMPORTANT

Quan em desperto, escolto un xiulet llunyà que es va repetint, una vegada i una altre, una vegada i una altre. Noto el plástic que em tapa la boca i el nas, però no em noto les cames, gens. Els braços si, però s’em fan pesats, pesats... i no els puc moure. L’olor a medicament, a desinfectant, a malalt. Sé on sóc, perquè tots els hospitals oloren igual, probablement a causa de la asepsia médica. Tampoc estic graduat en medicina ni acostumo a freqüentar gaire aquests tipus de llocs, però tothom ho sap, això. Si a algú li envenessis els ulls i el fessis entrar en un hospital, no li costaria gaire endevinar-ho. I això es el que em passa a mi. No puc veure res, quasi no sento res, però ho sé.

A primera vista, pot semblar que estigui dormint. Desprès, quan te n’adones de que no em desperto, que estic en coma. Però en realitat ho estic, de despert. Potser estic més mort que viu, però em puc mantenir despert. Els metges ho saben, i parlen amb mi, perquè si em diuen alguna cosa, els hi responc movent un dit o dos. I m’ho han dit, que no aguantaré gaire més. Cada cop perdo més la sensibilitat al cos. El primer cop que em vaig despertar a l’hospital, no en tenia, de peus. O això era el que em notaba. Poc a poc va pujant, i em vaig quedant sense cames. El no poder-te moure es un suplici terrible, i la veritat es que de per si les ferides i els ossos trencats em fan un mal insuportable. Probablement, morir era la solució més ràpida. La meva dona i les meves filles deixaríen de plorar cada dia, i jo no sofriría més, i els metges no tindríes que preocuparse de mantenir viu un recipient que poc a poc es va buidant de vida.

Ho únic d’ho que m’arrepenteixo, es de deixar aquest món sense saber que els culpables del meu mal i del de la meva familia és tancats i engabiats a la presó.
Perquè ho recordo. Oi tant, que ho recordo. I el record em fa molt més mal que tot el dolor físic que pateixo des de fa tants dies.

Desde fa anys que em dedico al servei de guàrdia de seguretat. Aquests últims mesos, en específic, he estat treballant-hi a l’hotel AC de Barcelona, al torn de nit.

La setmana passada van ser les festes de La Mercè. Dies de festa, diversió i entreteniment. Tot i així, jo no era un dels afortunats que podía disfrutar-ho plenament, ja que amb un ofici com el meu es difícil tenir vacances. No em queixava, per això. El dia el podia passar amb la familia, i a la nit les meves filles surtien de festa amb els amics, així que no hi havia gaire diferència.

Tot i així, m’hagués agradat poder-me quedar a casa en una nit com aquella.



Es podien sentir les rialles i els crits a la llunyania. La Mercè era benvinguda per tots, sobretot per joves amb ganes de festa i pasar-ho bé. Però no tots els joves tenen les mateixes maneres de pasar-ho bé, i jo vaig tenir la mala sort de creuar-me amb els que tenien un sentit de la diversió dolent. Molt dolent.

-Ei, tío. Deixa’m entrar, tinc que anar a pixar, apa –un noi d’uns dinou o vint anys que oloraba a alcohol de dalt abaix em miraba amb un somriure burleta plasmat a la cara. Lluny, el seu grup d’amics reien, bebien i fumaven, sense fixar-se gaire en el noi que s’havia acostat a l’entrada de l’hotel. Vaig fer que no amb el cap.
-Ho sento, però només hi poden entrar els clients o convidats. Em sembla que vosté no entra en cap d’aquests dos termes –no era un noi que mereixia ser tractat de ‘vosté’, però eren petits detalls que en el meu ofici era impensable oblidar. El noi seguia somrient, fins i tot trencava a riure.
-Au, va, deixi’m. Ningú se n’adonarà. Segur que a aquella recepcionista tan mona li donarà igual si li pico l’ullet quan hi passi per al costat. T’apartes o no?
-Em temo que no podrà ser. Vagi-se’n, siusplau.

Aquell cop, el noi va deixar de somriure i la seva expressió va cambiar fins a transformar-se en un rostre seriós, quasi intimidant, ple de fúria. Vaig intentar no desviar la mirada.

-Ei, tio. Estic fotut. Necessito un puto lavabo ara mateix, i no fas més que fotre’m encara més. O t’apartes, o t’aparto.

Vaig saber que ho deia de debò a la que em va agafar del coll de la jaqueta i em va fer caure d’esquena a les escales de l’hotel, ell a sobre meu, enviants cops a tort i a dret. Jo intentava forcejar, ignorant el dolor del cop d’esquena. No entenia com un noi de dinou anys, borratxo, pogués tenir tanta força i tanta agilitat. Potser era jo que m’estava fent vell, però en aquell moment no hi pensava gaire, en allò. La meva única preocupació era la de treure’m de sobre aquell mocós que m’intentava desfigurar el rostre a cops de puny.
Vaig poder agafar-lo d’un canell i vaig tirar-lo amb força cap el costat, per a després aixecar-me i immovilitzar-lo. No obstant, ell va ser més ràpid, i en el moment en que m’intentava aixecar, ell em va clavar una puntada de peu al coll, deixant-me sense respiració durant uns segons, tossint desesperadament, ofegant-me. Llavors vaig sentir com les veus del grup que es mantenia al marge de nosaltres dos s’acostaven, i vaig tamptejar dues possibilitats. La primera, anaven a separar-lo de mi i a fugir per a que no els descobrissin. La segona, i la que més poca gràcia em feia, venien a ajudar-lo. Una cadena de patades i cops em van demostrar que la primera opció era improbable, i que la segona era una realitat massa dura.

Quan una de les patades em va acertar al front i vaig picar de cap a les escales, vaig perdre el coneixement.



Després de la pallissa, vaig despertar al llit de l’hospital. No podia moure’m, ni tan sols obrir els ulls, però si podia sentir les veus dels doctors i de la meva familia. Poc després vaig començar a poder moure els dits, i a la vegada, irónicament, anava perdent cada cop més sensibilitat a les cames.

I ho sé, m’estic morint. I no em fa gaire por. Puc dir que he fet tot el que tenia o volia fer durant la meva vida. He conegut a una dona meravellosa amb la que m’hi vaig casar, tinc un parell de filles que, com tota adolescent, tenen els seus altibaixos, però que són bones nenes... sempre hem sigut una familia feliç. I es això el que em fa mal. Deixar-les soles. No poder véure-les mai més.

Escolto com la porta de l’habitació s’obre, i s’escolten les passes de més d’una persona. Per les veus, hi distingueixo la meva dona i el doctor.

-Senyora Reus, em temo que el seu marit no podrà sortir d’aquesta. El seu estat era molt greu quan el van portar cap aquí, i vam fer tot ho possible per mantindre’l viu. Ho vam aconseguir, però tot i així, segueix en aquest estat... cada cop perd sensibilitat a més parts del cos. Hi haurà un moment en que no senti res, no podrà seguir vivint. Ho entèn, oi? Haurà d’estar preparada per a quan arribi.

La meva dona no diu res. Només puc saber del cert que hi es allà quan comença a plorar una miqueta, molt fluixet. No volia sentir-la més, em fa més mal escoltar-la lamentar-se que les meves ferides. Moc un dit, desitjant que el metge s’hi fixi. Per sort, ho fa.

-¿Està despert, senyor? –moc un altre dit-. ¿Ha escoltat la nostra conversació?

Torno a moure el dit, i la meva dona plora més fort, fent sanglots. El metge segueix parlant-me.

-Estimem que no viurà gaires setmanes més. Potser dies. Ho entén? –moc el dit altre cop-. Segons el seu estat, creiem que...

Però jo ja no l’escolto. Poc a poc, vaig perdent la seva veu. Les frases i les paraules deixen de tenir sentit, no entenc res. I la poca sensibilitat que em queda també s’esvaeix, al ritme del xiulet frenétic de la màquina a la que tinc vinculat el cor. Se que aquests son els meus últims moments, i ho únic que lamento, es no poder despedir-me de la meva dona i les meves filles com cal.

Ariadna Cànaves Navarro
1er B BATX