La vellesa és sàvia.

- No ho entenc…que he fet jo per rebre això? Per què m’ha hagut de passar a mi? Que potser he fet alguna cosa dolenta? Sé que no soc cap sant, però...és igual, oblidem-nos-en.

- Fill! Estàs ja?
Ningú no va contestar, tot seguia en silenci. És força estany. Mai en aquesta casa de Barcelona hi havia hagut un moment de silenci. Però aquest dia era especial per aquest sentit, no se sentia res.
Al final, va decidir baixar de l’habitació. No tenia gaire bona cara, però tot i així, va baixar decidit cap a la sala d’estar.
No es dirigien la paraula, quan es creuaven, de vegades els seus ulls es dignaven a mirar-se l’un a l’altre, però semblava pura coincidència. Era estrany, insòlit, amb poca coherència, però a la vegada lògic.

No tots hem arribat a tenir un xoc tant gran d’un dia per l’altre.
Potser, tots hem arribat a perdre a alguna persona estimada, potser algun animal, però tant especial com estimava ell al seu avi, pocs. No s’ho podia creure. Dos dies abans havia pogut parlar amb ell. Li va sorprendre les paraules que li va dir el seu avi:

- Escolta noi, apropat. Deixa’m pensar, d’aquí dos mesos faràs els 16 anys no és així? M’hauria agradat estar present.
No va dir res més. Clar i concís. S’ho veia a venir.
El noi, no va fer cas a tal cosa.
- Simples paraules d’un home de viutanta-i-pico anys. Deu tenir el cap a alguna altre part de la terra.- va pensar.
- Potser pensaràs que estic boig, potser que ho estic dramatitzant massa. Però una cosa vull que sàpigues.

El noi, al veure que el seu avi sabia del que parlava, va parar atenció al que li deia. No podia parar d’escoltar-lo. Tot el que li deia tenia sentit. La última cosa que li va dir, abans de marxar, se li va quedar gravat a la memòria, i dubto que ho pugui oblidar mai.
- Mira jove, mentrestant tingui, la ment clara i las idees clares i el cap ben posat, m’agradaria viure. Si no fos així, jo mateix faria que em morís.

Que volia dir amb això? Què està totalment boig? O que com bé diu ell, té clar que la seva vida s’està acabant?

Era difícil de saber. Havia de marxar.

Quatre hores més tard, va assimilar que tenia raó. Sí. Tenia tota la raó el seu avi. No podrà felicitar-lo pel seu setzè aniversari.
El dia del seu enterrament, la seva mare, li va donar una carta del seu avi que li havia escrit just després de que el noi hagués marxat de l’hospital. Com l’altre dia, tot tenia sentit, tot tenia coherència, tot estava perfectament relacionat. Tot excepte el tràgic final que havia tingut.

La carta, començava dient: La vellesa és sàvia, no tots hem pogut gaudir d’una vida plena d’emocions com la meva. Per això, m’agradaria que sabessis que tot i que marxi, em tindràs sempre aquí, a aquest tros de paper. Ja que això segurament és la cosa que em fa perdre el cap. I com et vaig dir, quan em passi això, ja no tindré ganes de viure.

Indirectament, l’avi tenia tota la raó. El noi, perplex va agafar el paper am totes les forces, i conduint-lo al seu cor va marxar corrent a la seva habitació. D’allà no va marxar fins que va saber que era el moment.